Juliol 2019
Publicitat

La Nouvelle Vague, el naixement del nou cinema

Fa poc recordàvem la revolta que va tenir lloc a París, i que es va conèixer com a Maig del 68. Era l’esclat d’una nova societat amb la voluntat d’acabar amb l’ordre preestablert i l’autoritarisme. Però també era una manera de viure l’estètica radicalment diferent , i que segurament havia nascut anys enrere. I és que el cinema francès, una dècada abans, ja havia gaudit de la seva particular revolució

Per Albert Lladó
DE CRÍTICS A DIRECTORS André Bazin va crear la revista Cahiers du Cinéma, l’any 1951. Era una publicació mensual de crítica cinematogràfi ca que va servir com a camp de batalla dels nous talents, molt crítics amb tots els models clàssics i amb les estructures narratives tancades. Tots ells, entre els quals destaquen Truffaut, Godard, Chabrol, Rivette o Rohmer, havien fet de guionistes abans. Com a precursor, sobresurt la fi gura de Jean Pierre Melville. Una generació que va ser anomenada per François Giroud, en un article de 1958 de la revista L’Express, “Nouvelle Vague” (nova onada). Era un grup heterogeni que tenia en comú el poc pressupost que necessitaven per rodar, la llibertat creativa, l’espontaneïtat, la gran cultura cinematogràfi ca de cadascun dels membres i, sobretot, les ganes d’experimentar amb la càmera. CANNES, 1959 Paral·lelament a la Nouvelle Vague, sorgeix un moviment semblant –pot ser més literari i avantguardista
  • anomenat “Rive Gauche”, que té a Alain Resnais com a símbol. El mateix Resnais, al Festival de Cannes de 1959, obté un espectacular èxit amb la seva pel·lícula Hiroshima mon amour. Al mateix festival, Truffaut és reconegut amb el premi a la millor direcció amb Les Quatre Cents Coups. I, també el 1959, Godard estrena À boute de souffl e (al fi nal de l’escapada), el veritable manifest en imatges de la nova onada. Comença un moviment que marcarà indiscutiblement el cinema que es faci a partir d’aquest moment, amb un ús de la fotografi a molt potent, un gust evident pel blanc i negre, i un cant a la joventut i a la bellesa. UNA SOCIETAT CINÈFILA L’any 1958 acaba la guerra d’Argèlia i De Gaulle, president de la República Francesa, nomena André Malraux, un antic documentalista, ministre de cultura. Ràpidament, crea una llei proteccionista a favor dels directors novells i aposta per un cinema experimental. És l’època dels cineclubs, dels pentinats que després faran famosos els Beatles, dels jerseis de coll alt i les americanes de pana. Els joves estan formats a la universitat i la censura ha desaparegut. El marxisme ja comença a omplir llibres i la consciència social va formant uns joves cada vegada més intel·lectuals que prefereixen el cinema d’art i assaig al cinéma de qualité de les velles glòries franceses. LA TÈCNICA AL SERVEI DEL DISCURS Ja no és tan car fer cinema. Han aparegut les càmeres lleugeres de 8mm i 16mm, i la il·luminació natural és vista com un recurs extraordinari per explicar històries amb un ambient més realista. Són fi lms ple d’escenes realitzades amb la càmera en mà, amb collages sorprenents i amb una llibertat tècnica que consolida el director com el veritable creador de l’obra. És un cinema entès, en defi nitiva, com a obra d’art i no com a producte simplement tècnic. El propi Truffaut, en un article que titula “Una certa tendència del cinema francès”, critica la tradició i reivindica la fi gura del director. La “mirada” de l’autor és la seva fi rma. CAMINS DIVERGENTS Com en tots els moviments estètics, arriba un procés de decadència o dispersió. Quan comença el maig del 68, cadascú ha escollit el seu camí. Godard s’interessa més pels moviments revolucionaris i el maoisme. Truffaut prefereix aprofundir en l’anàlisi psicològic dels seus personatges, moltes vegades marcats per una adolescència problemàtica. Rohmer s’interessa per les relacions sentimentals i la impossibilitat de l’amor. I Chabrol, per la seva banda, segueix retratant críticament la societat burgesa. Però tot i les divergències posteriors, en menys d’una dècada, han aconseguit revolucionar el cinema europeu i la manera d’entendre el setè art.
Publicitat
../ad-20/