Juliol 2019
Publicitat

Tenir una productora pròpia és la base de la llibertat

Ventura va nèixer a Barcelona el 25 de juliol de 1945. Director, guionista i productor. Abans de fer cinema es dedicà 10 anys a dirigir teatre. Rodà la primera pel.lícula l’any 1977 i de llavors ençà no ha aturat. De fet, el seu ritme de producció és dels més intensos. En 30 anys de carrera ha fet 20 pel·lícules i s’ha convertit en un dels directors de cinema catalans més conegut. La darrera, Forasters s’estrenà fa poques setmanes. Tot seguit reproduïm l’entrevista que Ventura Pons concedí al programa De Nit amb Neus Albis que de dilluns a dijous s’emet a Televisió de Mallorca.

Per NEUS ALBIS
Ventura Pons, bon vespre. Com està? Encantat de la vida. 40 anys des del seu primer espectacle teatral, 30 anys dedicant-se al cinema i 20 pel·lícules. 40, 30, 20. Una bona xifra, no? Fantàstica. Per una persona que es volia dedicar a això i tenint en compte que és una professió difícil, està molt bé. Tenir una continuïtat a la feina, guanyar-t’hi la vida, tenir un reconeixement per tot allà on vas, que les pel·lícules es vegin, s’entenguin i que et tornin a cridar. Què més vols de la vida, no? 

De fet, explica que de petit volia fer una pel·lícula i ja n’ha fet 20. Però com s’ho fa? Com s’ho fa per trobar textos que l’interessin, adaptar-los, cercar fi nançament? Té la seva pròpia productora i m’imagín que això també és important. És la base de la llibertat perquè moltes de les pel·lícules que he fet si no hagués estat jo el productor no existirien. I són les pel·lícules que m’han anat millor pel món. Amb Amic Amat, si li expliques a un productor la història d’un professor vell que té un càncer, que és homosexual i que crida a un “xapero” i que és l’alumne i que vol que sigui el seu hereu i que l’acaba pegant i que acaba la pel·lícula dient “vull morir vull morir”... això, ningú hi entraria. En canvi aquestes pel·lícules, que són les que tenen més contingut, més suc, són les que m’han anat millor pel món. 
Les seves pel·lícules viatgen molt i darrere elles viatja vostè. El mínim possible! (rialles). A casa s’hi està molt bé. Al començament de la carrera et fa molta gràcia anar als festivals a què et vegin però arriba un moment en què quan el que t’interessa de veritat és intrínsecament la feina el tema d’anar a un lloc i a l’altre ja el relativitzes. 
Forasters és la seva pel·lícula número 20 on torna a un text de Sergi Belbel, el tercer que adapta. La relació entre tots dos ja fa temps que dura i està demostrat que funciona. És que jo trobo que Belbel és un geni, és un luxe per a qualsevol cultura i per una cultura com la catalana molt més. Per alguna cosa és un dels autors europeus més representats del món. Vaig arribar una vegada al Canadà, a Montreal, i estaven fent Després de la pluja en un teatre impressionant i súper ple. Té un Molière a París i és molt representat a Alemanya, per alguna cosa és. Per què? Doncs perquè té unes dramàtiques molt treballades, molt profundes, unes històries que són impactants i un enginy per a l’estructura narrativa molt especial. És un tio molt poc convencional. 
A Forasters hi ha una bona història, si no hi fos Ventura Pons no l’hauria duit al cinema. La història d’una mateixa família que s’enfronta a dos moments dramàtics: la mort i l’arribada d’uns veïnats, d’uns forasters, en 40 anys de diferència. Exacte. El que és bo del que ens explica aquesta història és la repetició de la vida, com nosaltres repetim allò que neguem als nostres progenitors. A totes les generacions sempre hi ha allò de dir “jo no faré el que fan els meus pares, jo ho faré bé”, però acabes repetint no? I això està molt bé. Després hi ha el tema dels forasters que en l’any 68 són uns andalusos i a l’època actual són uns magrebins. I quina relació establim amb aquesta gent, i com això desperta un cert racisme. Aquesta família està condicionada per una pèrdua de poder econòmic i social i la matriarca de la família, que està acabantse, vol reinar després de morir i això estableix una situació molt opressiva. 
Més enllà de la bona història hi ha també un bon repartiment que això és una altra pota important en tota pel·lícula. Joan Pera, per exemple, que interpreta el paper d’un home amb 40 anys de diferència, dels 50 i pocs als 90 anys. Això ha obligat a una caracterització en la qual Pera, ja ens ho va explicar al programa De nit, se va haver de sotmetre a moltes hores de maquillatge. Aquesta caracterització la fer un bon equip i era molt llarga i complicada. Començava la feina a les 3 de la matinada i acabava a les 8 del matí. Entre 4 i 5 hores cada dia. L’equip el formaven Jordi Martí i Montse River, que per alguna cosa aconseguiren l’òscar per El laberinto del fauno. 
Amb ell vosté descobrirà la vessant dramàtica d’un actor còmic i Joan Pera ho és. Els actors còmics són molt bons a l’hora de fer papers dramàtics. Sí, sí. En la història del cinema n’està ple d’exemples. Aquí, López Vázquez o Alfredo Landa quan han fet papers dramàtics ho han fet molt bé. A Itàlia, Ana Magnani, una actriu de revista, va fer dramàtics i va estar esplèndida. Hi ha molts d’exemples de còmics que han aconseguit fer caure una llàgrima amb una facilitat tremenda. Davant el treball d’un actor còmic sempre hi ha qui diu: aquell fa còmedia, fa riure. I no saben que fer riure és molt més difícil que fer plorar. Un actor que és capaç de mantenir la tensió una hora i mitja o dues i fer riure això és molt complicat. A Forasters l’impacte emocional és molt important. És una pel·lícula de sentiments. 
És una pel·lícula per plorar? Sí, que hi vagin preparats amb un mocador perquè, a vegades, ve de gust plorar una miqueta. I això que deim ara aquí rient és ben cert. La gent va al cinema molt sovint per riure però un drama també és una cosa que agrada veure i la meva pel·lícula és un melodrama, jo l’he titulada “melodrama familiar entre dos segles”. 
Hem parlat de Joan Pera, també hem de parlar d’Ana Lizarán, que fa dos papers Sí, ella fa dos papers: de mare i de fi lla, i a més en aquesta pel·lícula es mor dues vegades. Primer com a mare i després com a fi lla. Per cert, he de dir que he fet cinc pel·lícules amb l’Ana Lizarán i l’he morta en quatre. (rialles). 
No és que tengui res personal contra ella, no? No, tot al contrari. És una actriu que adoro. L’Ana Lizarán si fos anglesa seria dame Ana Lizarán. Li haurien de donar tots els honors d’aquest pais perquè entre el Lliure i el Nacional ha fet tots els papers del repertori clàssic del gran teatre que es fa al món. 
Quan de temps ha necessitat per imaginar-se aquest text en imatges i decidir-se a adaptar-lo? Quatre anys. A vegades les coses surten de seguida i a vegades triguen més. A vegades llegeixes una bona història i penses “com l’explico?” I aquí hi ha la gràcia. Quin és el concepte que aplico per explicar allò que està escrit en una novel·la, un relat o una obra de teatre i passar-lo a la pantalla aconseguint que tengui sentit com un fi lm. El concepte a vegades el veus de seguida i a vegades no el trobes mai i llavors és millor que no ho facis. 
A vosté l’interessen les pel·lícules on hi ha històries, on s’expliquen coses que fi ns i tot sacsejen consciències si es necessari. Jo faig sempre pel·lícules de personatges, sentiments, de situacions. 
No de ciència-fi cció ni d’efectes especials. No, no. A mi m’agraden les pelis de persones, com es relacionen, d’amistat, de la vida. Són temes universals, la base de la nostra naturalesa. 
Parlàvem d’Anna Lizaran i de l’encert que té amb els repartiments. També podríem parlar de Núria Espert, que en 20 anys només ha fet dues pel·lícules i les dues dirigides per vostè. (Rialles). El mateix passa amb Josep Maria Pou, que ha fet un centenar de pelis però diu que només dues de veritat Amic Amat i Barcelona Mapa. Però saps quin és el secret? Bones històries. Bones històries amb bons personatges que contin històries. 
I després saber-los dirigir. Sí... però hi ha d’haver una bona història. Sempre amb la Núria, el Josep Maria, la Sardà i l’Anna Lizaran és el compromís, l’olfacte, de trobar bones històries. Això passa en el teatre. El teatre és molt més avançat que el cinema i la renovació mundial del teatre vendrà del cinema. Això es veu amb directors de cinema, com ara Sam Mendes, que tenen la cultura del teatre que sempre proposa històries amb sentit. El teatre sempre va un parell de passes més avançat que el cinema. 
Això ho diu per experiència perquè vostè va començar al teatre i hi va estar 10 anys. I encara hi soc perquè he adaptat molts de textos teatrals al cinema totes molts diferents. 
Forasters coincideix a la cartellera amb la darrera de James Bond, segur que li fa enveja el nombre de sales on es projectarà aquesta superproducció. No, el número de sales no és un problema. Però m’agradria fer arribar a la gent que a Forasters l’espectador trobarà una peli a la qual tots hi hem posat la pell, el cor, el cap i tot el que hem pogut per donar una cosa amb sentit, amb molt de sentiment. A la peli hi ha molta emoció i una bona història. Esperam que trobarà moltes altres històries per dur al cinema. Ventura Pons gràcies per passar per De Nit i sort.
Publicitat
../ad-20/