Juliol 2019
Publicitat
EL PI DE FORMENTOR

EL PI DE FORMENTOR

Semblances del poema de Costa i Llobera amb la música de Beethoven

Per Agustí Aguiló. Equip H i A/T
Llegint la poesia de Miquel Costa i Llobera, haig de dir que, com a músic, no és cap sorpresa que hi trobi una semblança estètica i simbòlica amb la música de Beethoven, sobretot en la composició El Pi de Formentor, que posseeix vertadera grandesa de cançó simfònica i la força d'expressió de creador romàntic.
 
Primavera
 
L'Abril és arribat, de flors vestida,
 riu la terra del sol enamorada, 
i el sol li envia, amb amorosa 
ullada, ric present de colors, de llum i vida. 

L'embat que juga dins la vall florida 
vola escampant essència regalada; 
canta el dolç rossinyol per l'enramada, 
i cançons noves a cantar convida. 

Per tot bellesa nova i alegrança... 
Pareix que el món d'aquella edat primera 
del Paradís perdut fa recordança. 

Res com tu en aquest món oh Primavera! 
Mes no... jo sé un Abril que al teu s'avança: 
l'Abril d'un cor que creu, ama i t'espera! 

L'obra del gran sord de Bonn palpita plena d'humanitat i passió, i també de resignació, dolor, contemplació i èxtasi; és música que palpita com el buf de les ventades, i s'hi agiten branques i fullatges; i per què no afegir també que "conserva de ses fulles l'eterna primavera"? Vet aquí la sonata Primavera per a violí i piano. No fa Beethoven una lluita contrapuntística i melòdica "i lluita amb les ventades que atupen la ribera, que cruixen lo terrer"? No serà en la simfonia pastoral –en fa major
  • amb la mateixa tonalitat de la sonata Primavera, i amb el quart moviment de la simfonia Gewitter, Sturm on Beethoven i la tempesta és tot u i "domi les muntanyes i aguaita l'infinit; per ell la terra és dura, mes besa son ramatge lo cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge per glòria i pe delit..."? Beethoven –home eminentment religiós- com el nostre il·lustre poeta, estimava la natura a més no poder, cada dia passejava pel camp i la muntanya, on componia, tant a l'estiu com a l'hivern, i afirmava: "No és possible que existeixi ningú en el món que estimi més que jo el camp, un arbre": "Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger." L'escriptor valencià Joan Fuster ho ha descrit així: "amic de l'àguila i del voltor, és la vida imatge del geni, tal com l'imaginava –el somniava- el Costa inquiet i romàntic, amb cim de les muntanyes i de cara a l'infinit, joiós entre el llamp i la tempesta." Gabriel Janer Manila també n'ha escrit: "Costa s'arrisca a interpretar la naturalesa des de la moral: explica a l'ànima la victòria del pi de la ribera, perquè lluita amb les ventades, perquè no se sustenta del llim d'aquesta terra, perquè el cel l'enamora. La natura esdevé el testimoni de la mà divina i la creació és l'obra d'un gran poeta. La naturalesa, doncs, com a exemple moral: sàvia i perfecta. Ho havia estat per a Hug de Sant Víctor, per a Tomàs d'Aquí, per a Francesc d'Assís, per a Alain de Lille: omnis mundi creatura / quasi liber et pictura nobis est speculum." Un llibre escrit per Déu que tanca significats ocults". [...] "La natura: el llibre més prodigiós del món. Àdhuc la música del paisatge, la ressonància de l'arbre que el poeta recrea en els alexandrins. L'exemplaritat de la naturalesa i l'alenada moral que traspua també és present a Ramon Llull: després que Natana ha revelat el seu amor al jove Blanquerna i aquest li ha dit que el seu cor desitja fer vida eremítica i ella li suplica que se l'emporti a l'ermitatge, que faran la penitència plegats, respon el jove: "companyia no vull haver sinó de Déu e d'arbres, d'aucells, bèsties salvatges, aigües, fonts, prats e ribatges, sol, lluna, estrelles, car neguna d'estes coses no embarguen l'ànima a contemplar son Déu..." Beethoven en la solitud sonora, ànima sensible i enamorat de la Veritat Divina, segueix parlant: "un ocellet, una flor, em són més estimats que un home..." i moltes vegades deia: "Déu méu, que feliç em sent en el bosc, on cada arbre és una veu vostra. Quina meravella, Senyor! La calma, la pau necessària per servir-vos està aquí, en aquestes selves i en aquestes muntanyes." Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals. Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons valentes 'niran per la ventada com l'au dels temporals. Beethoven era un vertader temporal; i com a amant de la llibertat i de la dignitat humana, fou un republicà sentimental i abraça les idees de la Revolució Francesa. Per això, dedicà a napoleó Bonapart la Simfonia núm. 3 en Mi bemoll Major, op. 55 Heroica i li brindà la seva amistat. Però, en assabentar-se que s'havia autoproclamat emperador, li retirà la dedicatòria i exclamà: "aquest home és igual que qualsevol altre, només que ara, a més, és un imbècil"; així surava la seva sinceritat i valentia, que en tot moment mostra.

    Oh tu, que amb art fatiosa 
    cerques la forma grandiosa 
    de lo sublim enyorat, 
    vine a veure una vegada 
    nostra ribera escarpada, 
    obra de Déu que inspira 
    va esculpint la Tempestat 

    Mossèn Costa, en un sermó, en ocasió de commemorar la festivitat de Santa Cecília, ens diu: "lo íntim, lo intens, lo misteriós, lo inefable, lo sobrenatural, lo infinit, tenen en la música el medi d'expressió més apropiat i en són els principis fontals inestroncables... Tot l'univers s'ha dit que és un temple, a on totes les veus de la creació componen un himne colossal de glòria a l'Altíssim. Moviments d'estrelles, sols i mons en les òrbites cadencioses de l'espai, vibracions de la llum, veus de les ones i dels vents, bramuls de monstres i abismes, retrò de la tempestat, remoreig del bosc, cantar d'aucells, sons de tot lo que viu per planures i muntanyes..."


    EL PI  DE FORMENTOR

    Electus ut cedri 


    Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera 
    més poderós que el roure, més verd que el taronger, 
    conserva de ses fulles l'eterna primavera, 
    i lluita amb les tormentes que assalten la ribera, 
    com un gegant guerrer. 


    No guaita per ses fulles la flor enamorada; 
    no va la fontanella les ombres a besar; 
    més Déu ungí d'aromes sa testa consagrada 
    i li donà per trona l'esquerpa serralada, 
    per font l'immensa mar. 


    Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina, 
    no canta per ses branques l'aucell que encativam; 
    el crit sublim escolta de l'àguila marina, 
    o del voltor que passa sent l'ala gegantina 
    remoure son fullam. 

    Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; 
    revincla per les roques sa poderosa rel, 
    té pluges i rosades i vents i llum ardenta; 
    i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta 
    de les amors del cel. 

    Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge: 
    domina les muntanyes i aguaita l'infinit; 
    per ell la terra és dura, mes besa son ramatge 
    el cel qui l'enamora, i té llamp i l'oratge 
    per glòria i per delit. 

    Oh! Sí: que quan a lloure bramulen les ventades 
    i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal, 
    llavors ell riu i canta més fort que les onades 
    i vencedor espolsa damunt les nuvolades 
    sa cabellera real. 

    Arbre, mon cor t'enveja! Sobre la terra impura, 
    com a penyorasanta duré jo el teu record. 
    Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura 
    i alimentar-se i viure del cel i de llum pura... 
    oh vida, oh noble sort! 

    Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada 
    i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals. 
    Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, 
    i tes cançons tranquiles 'niran per la ventada
    com l'au dels temporals. 

    Miquel Costa i Llobera (Versió de 1907)
Publicitat
../ad-20/