Novembre 2019
Publicitat

ENTREVISTA A JORDI BASTÉ: "LA RADIO ÉS UN ANTIDEPRESSIU"

Cada matí desperta unes 700.000 persones i és, indubtablement, una de les veus més conegudes de la ràdio a Catalunya. Amb una llarga trajectòria que va iniciar-se a Catalunya Ràdio, Jordi Basté porta ara 12 anys al capdavant del programa matinal líder en català, ‘El Món a Rac 1’. Reconegut amb dos premis Ondas, entre d’altres, també ha fet incursions al món de la televisió i al de la narrativa. En aquest sentit, la present temporada l’hem vist presentant el ‘No pot ser!’ a TV3, un programa sobre tecnologia i que es planteja cap on va el món.

Per Text: Júlia Solé/Clack Fotos: Pol Alfageme/Clack


  • Diuen de vostè que és un tastaolletes, no sé si maliciosament, perquè d'altra banda sembla que és capaç de dur a terme qualsevol repte que se li presenta.


    Això de tastaolletes m’agrada molt perquè recordo que un amic -una persona amb qui vaig treballar molts anys a Catalunya Ràdio que ja s’ha jubilat, en Jaume Boix - quan jo tenia vint anys em va dir una frase que se m’ha quedat marcada i que molta gent d’aquella redacció històrica d’esports de Catalunya Ràdio recorda: “Tu nen, -perquè encara em diuen nen-, ets com les mosques; vas de merda en merda”. Això és la definició del que seria tastaolletes. I jo... és que sóc molt inquiet! El cap, de vegades, va més ràpid que tot. Però, per exemple, de televisió n’havia fet molt poca. És veritat que havia fet el Gol a Gol, però un programa a TV3 setmanal, no. I crec que tocava de fer, no? Tot el que se’m posi pel davant... Hi ha coses que potser no faria però provar, tastar, està molt bé. I també, per tant, descartar.



    - Parlant de sobre com va el món; què n'ha extret de tots aquests programes?


    Quan em van venir a buscar (perquè aquest programa no el porto jo, només el presento; la directora, que és esplèndida, és la Rosa Lucha) la idea era molt bona perquè era un personatge que parla molt de tecnologia, li agrada molt, però no té ni punyetera idea del tema, que sóc jo, clar. És a dir, jo estic tot el dia amb el mòbil, m’agrada la tauleta, tots aquests temes em semblen fascinants: parlar de compartir em sembla fantàstic, parlar dels avenços que fan que la medicina en aquests moments sigui exponencial em sembla fantàstic, parlar de la immortalitat em sembla inquietant, del big data... però no en tinc ni idea de tecnologia. Però, també, com més tecnologia més sols estem: et tanques al teu món, t’estires al llit, agafes el teu mòbil, agafes la teva tauleta, estàs allà... Ens fa molt poc còmplices. Hauríem de començar a pensar que, per exemple, potser en un restaurant no hauria d’haver-hi mòbils. Ja hi ha gent que ho fa, grups d’amics que diuen “el mòbil es queda fora”, “no portis el mòbil”, “qui l’engegui, se’n va fora”. Cada vegada hi estic més d’acord perquè hi ha grups de gent aïllats; la gent jove viu aïllada... Osti, això és una preocupació. No ho hem de legislar però ho hem de controlar (com a pares i com a societat).



    - Seguint amb la tecnologia; què en pensa del paper de les xarxes socials en la manera actual de fer periodisme?


    Aquí tinc més dubtes... Amb el Twitter tenim aquesta agència de notícies i, en lloc de ser Efe, Europa Press, Reuters, és tot el món periodístic: La Vanguardia, El País, El Nacional, El Mundo, tots els diaris que vols, el The Times, el New York Times... Però després tens gent que no és periodista que fa de periodista (o que vol fer de periodista) i nosaltres, com a receptors ho creiem posar tota a la mateixa alçada. I és un error. No és el mateix la feina d’una persona que passava pel carrer que la d’un periodista. Twitter ens ha posat davant del mirall als periodistes; això és positiu, és veritat, però d’altres vegades ha començat una cacera salvatge cap a la persona (que pot ser des d’algú que guanya molts calers fent no sé què a una persona que està fent un stand up en un informatiu cobrant mil euros). I la crítica que rep de l’espectador, que és aquell que fa el tuit, és d’una manera gairebé salvatge. Aquí s’ha de saber diferenciar... però jo crec que, en general, el Twitter és molt beneficiós, el Facebook crec que està clarament en decadència i Instagram és allò que ens agrada fer de tant en tant, que és mostrar-nos, despullar-nos davant de la gent.



    - I parlant del futur, després de tants intents de matar-la, podem donar la ràdio per viva definitivament?


    Si, jo crec que és immortal. Bueno, dic això i toco... ferro perquè... jo crec que ha sobreviscut a totes les idees de possible destrucció i a totes les figures apocalíptiques que deien que la ràdio no tenia futur. La ràdio té un component que no tenen altres mitjans: és un antidepressiu; no hi ha cosa més meravellosa quan tens un problema que és que algú et parli. I, segurament, algú que et parli d’allò que no sigui el teu problema. I la ràdio té això. És a dir jo, quan estic baix de moral, escoltar un partit de futbol per la ràdio m’anima, escoltar el Clapés a la tarda m’anima... el millor que pots fer és posar-te la ràdio a cau d’orella i que et parlin i que et diguin qualsevol estupidesa. Per això crec que no hi ha aquest conflicte de si vindrà no sé quin invent audiovisual i acabarà amb la ràdio. Ho han intentat la televisió, la televisió en color, l’Internet... i no han pogut amb la ràdio. Per tant, jo crec que té aquesta màgia que difícilment serà destruïda.



    - Després de 12 anys al capdavant de ‘El Món a Rac 1’ i sent líder d’audiència, quines creu que són les claus de l’èxit del seu programa?


    Naturalitat és una paraula que jo crec és el concepte de la vida. És a dir, si tu fas ràdio, si tu ho fas natural, si ets com ets, hi haurà gent que li cauràs molt malament però hi haurà molta gent que pensarà: “doncs mira, aquest pensa com jo” o “no pensa com jo però ho diu d’una manera que...”, o “aquests comenten això que... “. I després, un altre dels èxits que per mi és cabdal a l’hora de fer un programa o de treballar en grup: el “bon rotllo”. El tema grupal és bàsic; és a dir, que hi hagi un bon ambient d’equip és fantàstic, i, jo, hi ha vegades que sóc molt ciclotímic i que m’aguantin... només tinc els del programa, que són una mena de secta. Jo crec que aquest és un altre dels èxits junt amb la naturalitat a l’hora de fer el programa. Som tots plegats una mica el reflex del que passa a la societat: si hi ha una sèrie que té èxit, doncs parlem d’aquella sèrie; si ens esgota la política doncs diem, “osti, avui volem parlar d’una altra cosa”. És a dir, hem fotut una puntada al peu al faristol del que era la ràdio d’aquelles veus xules –jo no tinc una veu maca- ni aquells tons ni aquell llenguatge perfecte, d’aquell català quadrat... nosaltres som absolutament imperfectes, molt naturals, com la gent. Això ha fet, segurament, que la gent hagi pujat al carro d’una idea de programa, diguem, “tal com raja”.



    “La naturalitat és un dels èxits a l’hora de fer ‘El Món a Rac 1’; som tots plegats una mica el reflex del que passa a la societat”



    - Per cert, aquest seu “tastaolletisme” seu al qual fèiem referència al principi acabarà superposant-se als matins a Rac 1, en algun moment?


    No ho sé... Hi porto 12 anys... Sempre dic –fa 8 anys que ho dic- que la meva presència té data de caducitat: sóc com un iogurt, o sigui, amb una data de caducitat. Ara, la data no sé quina és, això és veritat. Pot ser ara, pot ser d’aquí un any... Jo necessito trobar-me a mi mateix, i decidir què faig l’any que ve, i l’any que ve decidiré què faig l’altre. Però jo crec que el meu final dels matins cada cop està més a prop, sí, evidentment.



    - Abans d’acabar, una petita incursió pel que fa a política. Ara que s’ha acabat el judici del Procés, quina és la sensació de cap on va Catalunya?


    Depèn de la sentència que hi hagi del Procés, a veure què passarà a Catalunya; tinc molt d’interès en veure què farà la gent. Espanya, com a concepte d’Estat, s’ha pensat que aquí, amb un judici que diuen que és just -que jo no m’ho crec; per mi, moltes coses de la sentència estan dictades d’antuvi- doncs que... “bueno, doncs ja està, ja ho hem fet callar, tot això”. No, no, no. A mi, de fet, el que em sorprèn és que el tactisme polític no ha permès que hi hagi reunions de 40 dies i 40 nits entre tots plegats per veure com sortim d’aquí. Perquè necessitem sortir d’aquí. Com? No ho sé; jo crec que la millor manera és contar-nos, de forma vinculant. Anem a contar-nos de debò. A veure, quants som? Jo crec que si ho haguéssim fet d’entrada hagués guanyat el “no” clarament, però és que cada dia que passa hi ha més gent que vota a favor de la independència, i dos milions de persones en un país com aquest no els silenciaràs. Si és que des de Madrid no hi ha ni una carícia -és que ni una!-, una carícia que faci que diguis, “ei, jo ja no vull ser independent”. No, no, no, és que al contrari. I ara, com hi hagi una sentència condemnatòria important, jo crec que aquí pot haver-hi un resultat espectacular. Veurem... no ho sé.

Publicitat
../ad-20/