Juny 2019
Publicitat

ENTREVISTA A ROGER MAS

Cantautor

Per Textos: Vern Bueno/AMIC Fotos: Genís Serra /AMIC
“Irredempt” és el títol del nou disc de Roger Mas (Solsona, 1975). S’hi presenta en solitari, tant sols acompanyat per la seva guitarra. Amb ella i la seva veu construeix una dotzena de cançons delicades i alhora plenes de força, amb una lírica molt poètica. Però si bé el disc es mou en mons onírics i allunyats de la realitat quotidiana, Mas toca molt de peus a terra i no té cap problema en analitzar qüestions com l’estat actual de la música en català, la idiosincràsia del país i el seu procés cap a la independència. 
 
Després de fer un disc amb tota una cobla, a ‘Irredempt’ es presenta ben nu.
Em considero un cantautor, però després de vuit discos no en tenia cap que fos tant sols veu i guitarra. Després de treballar amb quinze músics de la cobla durant mesos, que va ser divertidíssim i fantàstic, i d’oferir tants timbres i colors, em venia de gust anar a l’altra punta, treballar en solitud i buscar la cruesa de la interpretació individual.
 
Aquesta mena d’àlbums tan essencials són avui ben poc comuns. Creu que l’oient també n’ha perdut el costum i que se li pot fer estrany?
És possible, sobretot perquè la manera com escoltàvem música abans era molt diferent que la d’ara. En la música popular d’avui dia la dinàmica s’ha perdut totalment, els discos s’editen molt més comprimits, la diferència quan la cançó sona fluixa o forta és molt reduïda. Això fa que aquesta música sigui molt més còmode per escoltar de fons, ja que es manté sempre en un rang concret i no crida l’atenció. La cançó que jo faig, però, es basa en comunicar emocions i sentiments, i si li traiem la dinàmica ho perdem.
 
Per tant és un disc que exigeix l’oient una atenció total, seure i escoltar-lo sense fer res més, com s’escoltava la música abans.
És un disc que et demana l’atenció, i que et molesta si el tens posat sense voler prestar-n’hi massa, perquè desapareix, torna, canvia... És un disc de sofà, de nit i amb llum tènue, per escoltar-lo de cap a cap.
 
‘Irredempt’ et transporta a móns onírics amb les seves lletres místiques i poètiques.  
Això sempre ha estat cabdal en la meva música. És la manera de representar com em sento sempre, a cavall de la realitat i del món heretat de la infantesa. Allò que abans en dèiem “la vida interior”, un món privat on no hi entra ningú, encara que tu el vulguis compartir no pots fer-ho.
 
Creu que la seva música és en essència evasiva?
En tots els meus discos sempre hi ha aquesta necessitat de fugir, de buscar un lloc on les coses tinguin sentit i siguin més controlables, i on tu mateix hi tinguis més importància. En el món on vivim som granets de sorra, la nostra importància com a individus és molt poca i la nostra capacitat d’incidència, mínima. La voluntat evasiva i onírica de les meves cançons té a veure amb imaginar un lloc on tu pots actuar més com un dictador, com una casa pròpia on ho decideixes tot i on et sents més a gust.
 
Concep l’artista com algú que reivindica la individualitat?
Sí, n’estic molt convençut d’això. Manuel Vázquez Montalbán analitzava els artistes de la Nova Cançó segons la diferència entre el “nosaltres” i el “jo”. Les cançons de Raimon i de Lluís Llach eren aquest “nosaltres” que interpel·laven a la societat, mentre que Pau Riba i Jaume Sisa eren el “jo” una mica despistat, que es pregunta qui som, això què és, què hi pinto aquí. Artísticament sempre m’ha interessat més la poètica del jo.
 
Les seves cançons fugen de l’esperit costumista de moltes de les bandes que triomfen avui en el panorama català
No crec que en fugi. Penso que m’agradaria fer moltes coses que no sé fer, potser m’encantaria signar una bona cançó costumista, o d’una bona cançó protesta que interpel·li el “nosaltres”, però és que no em surt. Estic d’acord que hi ha una generació de músics que està tirant més cap a un cert costumisme. Potser la nova generació té una existència una mica gris. L’última que va tenir una certa il·lusió va ser la del 68, l’última en deixar-se enganyar pels ideals. Ara veuen més clarament que estan atrapats.
 
Avui no abunden pas les cançons polítiques que interpel·lin al col·lectiu, ni tampoc hi ha gaires individualitats que se surtin de la norma. 
L’individualisme tampoc es porta gens, a tots els nivells. Avui veiem artistes internacionals que venen un ego que no tenen, que el falsifiquen.
 
El grup català Ix diu que aquí als artistes no se’ls permet anar de divinitats
És un públic català; Unamuno ja deia que un tret comú a tota la Península Ibèrica és l’enveja. I més a Catalunya, on millor que no se t’acudeixi destacar per sobre de l’altre. Som un país totèmic: alcem a l’estrellat dos de cada ram i la resta, ben quietets. Som un país que poda els arbres perquè no creixin, es facin massa grans i acabin sent un bosc descontrolat. No ens agrada que ningú ni res ens faci ombra. Si erets el meu company de pupitre, per què has d’arribar a destacar en quelcom, com si et creguessis millor que els altres?
 
Com a independentista declarat que és, creu que hi ha futur per al procés?
Si fos per nosaltres no ens en sortiríem pas! (riu), però les coses van indefectiblement cap a aquesta situació. Les persones som irrellevants quan la corrent va en aquesta direcció. És comprensible que ens posem nerviosos perquè després de tant de temps sent una minoria de cop i volta tenir-ho tot tant a tocar és una conjunció astral que difícilment es tornarà a repetir.

Publicitat
../ad-20/