Setembre 2019
Publicitat

THE BEATLES: AMOR I SEXE (1)

FA 50 ANYS: THE BEATLES treuen el seu disc més venut SGT. PEEPER'S LONELY HEARTS CLUB BAND... Com homenatge vet ací un recull d'articles dels nostres col·laboradors...

Per C.Q./ E.H.
El rock parlava, bàsicament, de sexe: se l'insinuava en les lletres, en els balls o en la mateixa intensitat dels intèrprets davant l'instrument. El sexe era aquella força oculta, soterrada, que encenia la flama del rock. Aquesta és una realitat que ho podia notar tothom, i ni els mateixos primers grans rockers ho varen intentar amargar mai. El rock estava parlant del tema prohibit, de la prohibició fonamental, el dimoni d'Occident per sobre de qualsevol altra malignitat. Això el feia tan censurable i perseguible a ulls de la societat conservadora del moment. Però no tan sols pel fons de les seves cançons, sinó també per la forma. Perquè a diferència del jazz, i especialment del blues, d'on provenen originàriament no poques de les peces inicials roqueres més famoses, el tema sexual, i en general tots els temes que l'envoltaven (les cites amb noies, la incitació al ball) eren tractats d'una manera explícitament urbana. El so del rock estava unificat pel soroll que desprenia la bateria. El 4/4 característic de la percussió marcava un ritme accelerat, sincopat, eixordador gairebé, en sintonia amb l'allau frenètica de motors, clàxons, passos, cops, paraules, xiulets i aldarull general de la gran ciutat. Per la seva banda, l'electrificació de la guitarra i del baix donaven aquella aparença moderna al so del rock, aquella marca de segle XX que lligava qualsevol acord amb l'imperi de neó i lluminària en què vivim avui dia milions de persones. A més, l'electricitat donava un toc desnaturalitzat a la música: un punt mecanicista que ens feia oblidar l'harmonia i l'equilibri que la fusta o el metall d'altres instruments havien donat a les oïdes humanes. Si alguna música podia caracteritzar la modernitat de la gran ciutat, aquesta música era el rock and roll. La proximitat, aquesta semblança amb la gran ciutat: això el feien veritablement perillós. Qualsevol jove nascut i crescut a l'urbs no podia més que sentir que aquella música estava feta per a ell, parlava d'ell i gairebé era ell. Els joves John Lennon, Paul McCartney i George Harrison no varen ser una excepció. Sota el nom de The Quarry men, i del ja premonitori The Golden Beetles, varen fer diverses actuacions a la sala The Cavern de Liverpool a mitjans dels anys 50; més tard, acompanyats per dos amics, realitzaren una estada de tres mesos a Hamburg, on vestits de cuir negre i embolcallats per un esperit força salvatge interpretaven durant hores en locals de mala mort els èxits més sonats de Jerry Lee Lewis, Little Richard, o Fats Domino. Aquella música corria per la sang dels joves músics de manera intensa i punyent. Tres anys després, el 1962, reconduïts pel sagaç mànager Brian Epstein, el grup, ja rebatejat com els Beatles i amb la incorporació de Ringo Starr a la bateria, va saber capitalitzar tota aquella modernitat del rock i va crear, més que un nou estil, un nou format: la cançó pop. La cançó pop posseïa el ganxo de la cançó lleugera ja existent, però alhora conservava la força i la desesperació del rock. Els Beatles parlaven de donar-se la mà, d'estimar, d'amor: però ho feien amb una intensitat sense precedents, a un ritme nou, intrèpid, no absent d'algun crit esbojarrat. L'ús de la tornada de forma enganxosa i obsessiva estructurava tota la lletra al seu voltant i posava en relleu uns missatges aparentment inofensius, però que, per la seva intensa repetició, acabaven encarnant una mena d'alliberació, de crida lliure. El tema sexual quedava així salvat, justificat: les lletres no l'explicitaven; això no obstant, d'una manera o altra aquella força seguia bullint sota les seves composicions. Així mateix, l'aspecte d'aquells nanos era absolutament social: havien canviat la seva fosca indumentària de carretera per la formalitat d'una jaqueta amb corbata i uns pantalons ben planxats. Podien ser gent de carrer, nois de barri: s'havien fet familiars, identificables. Els Beatles havien aconseguit socialitzar la cançó popular a través de la cançó pop, tot salvant subtilment el principal obstacle que sempre havia trobat a Occident: la censura moral. Però ho havien fet tan bé que no havien hagut de renunciar als aspectes més sexuals per a això: simplement, els havien convertit en ritme. No cal dir que l'èxit va ser absolut. Amb els Beatles, s'obre l'era més esplendorosa de la música popular, que s'enalteix a un estatus fins ara desconegut, amb una consideració i un públic mai vistos. Molts grups els admiraran, molts d'altres els imitaran i encara molts oferiran variants interessantíssimes; però tots seguiran, en major o en menor mesura aquest nou format cultivat magistralment pels quatre de Liverpool: cançons breus, de dos o tres minuts, amb un missatge repetitiu, aparent, i un ritme intens que les adequarà al món fugaç, industrial, instantani i prematur que ens ha tocat per viure. És clar que, com a mestres que són, els mateixos Beatles aprofundirien en la seva pròpia creació i encara durien una mica més enllà aquest nou format, per a fer-lo més íntim, més personal, cap allà l'any 1967. Però això és ja una altra cançó...
Publicitat