Desembre 2018
Publicitat

CONTRA L'OBSESSIÓ DE TENIR UN COS "DE PEL·LÍCULA"

Calor, exàmens, angoixa, presses, acne, pell blanca, i a més de tot, per afegitó: quilos de més!!!

Per Joana Lluna (opinió)

Ben cert és que és desesperant. Però el més horrorós de tot és que la història es repeteix any rere any, any rere any… I no hi ha solució. No la cerquis perquè ja l’hauries trobada.Tant les eminències de la Psicologia que tenim per aquí com els metges, endocrinòlegs, de mig món, expliquen moltes teories; però de solucions a l’abast, que siguin pràctiques i raonables per una persona com tu o com jo, res de res…Així, arribam a l’etapa més crítica de l’any: l’estiu. Si almanco es pogués lluir un cos d’aquest que venen els de Dan’up, doncs mira. Però…com es fa això? D’on treuen el temps i la voluntat per aconseguir-ho? Ens haurien d’explicar aquest experiment, a la gent normal. Potser sia que els hi posin un xip informàtic. Vés a saber. Perquè la gent normal, en general, no té altra solució que deixar-se caure en un moment desesperació i sortir per cames cap a una herboristeria exigint ja unes herbes d’aquestes que fan miracles a darrera hora, que t’anul·lin les ganes de menjar per sempre. Així, i passant gana, potser desapareixeran alguns centímetres. Però no hem acabat. Després comença la cel·lulitis i la flacciditat. Ai!!!

ELS COSSOS NO-DANONE

Per J.Orfila

És cert que en una societat caracteritzada pel culte al cos i pel consum de productes embellidors, hi ha molta gent que es dedica a fer peses dins un gimnàs per poder, amb l’arribada de l’estiu, mostrar els seus atributs corporals més destacats. Però també és cert que hi ha un sector ample, que va a la platja a gaudir-ne en comptes que la gent gaudeixi d’ell: són els cossos no-Danone, aquells que la majoria dels mortals tenim i que, fet i fet, hem de carregar tan dignament com puguem. De tota manera, que un cos no sigui perfecte no ha de ser digne d’avergonyiment.La qüestió arriba amb la pretemporada estival: com podré jo posar-me el banyador de l’any passat si he engreixat quatre quilos d’ençà del Nadal? Segur que n’hi ha molts que opten per seguir una mínima dieta per llevar aquests quilos de més. No hi ha res de dolent en el fet d’intentar ser més bell, però això arriba al límit quan les privacions superen la capacitat d’aguant que té el cos. A això s’afegeix la constant publicitat, que mostra un món ideal a imitar, on tot és gent jove, alegra i amb un cos  10. Aliments baixos en calories, iogurts, dietes especials que prometen una aprimada ràpida sense esforços ... Tot això funciona fins a un cert punt: quan la complexió física de determinada persona no aguanta un sever règim, el cos explota.L’exemple més clar que il·lustra això és l’anorèxia. Moltes al·lotes volen aparentar un cos bell, perfecte, i fan excessius sacrificis –fins a arribar al punt de no menjar res de res-per aconseguir-ho. Hi ha hagut casos en què una al·lota, per complex de grassa, ha arribat a pesar 38 quilos, aprimant-se quasi la mateixa quantitat. La nina, que no tenia més de 19 anys, va haver-se de sotmetre a un tractament mèdic i psiquiàtric, ja que la idea que tenia d’ella mateixa havia de ser canviada radicalment.

Quan l’edat arriba a un punt…

L’altra cara de la moneda és l’edat, que inevitablement creix cada any que passa. Existeixen mètodes per retardar l’envelliment del cos, però cal dur un entrenament durant la joventut. No és cert que només amb cremes i potets es dissimuli l’edat. Potser facialment es pot donar una imatge més jove, però, com diu l’adagi, d’on no n’hi ha no en raja. Els líftings, aleshores substitueixen les dietes. Les operacions de pits, en el cas de les dones comencen a ser freqüents, i les implantacions de silicona, quan la normativa del país ho permet, són a l’ordre del dia. De tota manera, hi ha gent a qui tot això li és aliè. L’edat, envellir, és una cosa que ens ve donada. Molts són els qui creuen que l’envelliment és una cosa natural i que cal viure amb l’harmonia i els cicles de la vida.Tot depèn de la concepció que es tengui del ritme de vida i de la concordança entre l’esperit i el físic. El dissenyador de modes Adolfo Domínguez va fer famosa la frase: “l’arruga és bella”, que recull la idea, en el món del vestit, d’aquesta manera de percebre la realitat. La rectitud de línies és bella, però tot depèn del color del vidre amb què es miri.Ara ja es pot parlar de cossos no-Danone, una gent que no es preocupa per si es notarà l’engreixada d’uns quilos o si el color de la pell és blanc o vermell.

Publicitat