Novembre 2019
Publicitat
L’art de fer pets

L’art de fer pets

Un tractat sobre l’alliberament de l’esfínter

Per Aina Barceló
Fa gairebé unes poques setmanes, un dissabte dematí de tardor a Madrid, esperant menjar un bocata de calamares i fent temps per anar a veure Las Meninas al Museu del Prado, passejava amb uns amics per la cuesta de Moyano (un lloc interessant per espolsar llibres vells al sud del Jardí Botànic) quan voilà! Peg de nassos amb una d’aquelles obres tantes vegades exhaurides i tan males de trobar: L’art de peter (L’art de fer pets), bon souvenir per dur de la capital d’Espanya, vaig pensar. Es tracta d’un llibre escrit per un autor anònim a França a les darreries del segle XIX, insuperable en el seu discurs escatològic, amb un llenguatge incisiu i d’un pletòric sentit de l’humor, redactat amb un rica prosa i amb una agudesa insòlita i fora del comú, amb una paraula, és un clàssic, continuador d’antics pensadors, escriptors, polítics... com Ciceró, Marcial, Hermògenes, Quintilià, Horaci, Claudi, Llucià... 
Hem pensat que pel seu interès filosòfic, sociològic, psicològic, i així i tot científic, podríem donar a conèixer per primer pic traduït al català (això creim) alguns fragments d’aquest autèntic tractat de l’alliberament de l’esfínter, de l’humaníssim pet, de la seva estricta definició, dels seus gèneres i espècies, les seves diferències, els seus efectes, etc. I sense més preàmbuls, en lloc d’iniciar aquesta sèrie pel preàmbul de l’ànonim erudit petaire, començarem pel cul del llibre; així, aquí teniu algunes classificacions: 
Pets de províncies Gents experimentades ens asseguren que aquests pets no estan tan classificats com els de París, on existeix el refinament fins i tot en les qüestions més banals. Tampoc se’ls dóna tanta ostentació; però són naturals i conserven un petit gust salí, semblant al de les ostres acabades de treure de la mar. Desperten agradablement l’apetit. 
Pets de casa Els coneixem millor gràcies a les indicacions d’un excel·lent domèstic de Petersburg; aquest tipus de pets són d’un gust encantador en les seves primícies i quan estan tebs cruixen de plaer, però des del moment en què se’ls afaita amb el pentenill de l’anus, perden el seu gust i s’assemblen a píndoles que només es prenen per necessitat. 
Pets de donzelles S’escriu sobre l’illa de les Amaçones que els pets que es produeixen allà són d’un gust deliciós, altament sofisticats i sumament apreciats. Es comenta que només existeixen allà, però no se sap res segur; malgrat això, es dóna per cert que són extremadament rars. 
Pets de mestres en fets d’armes Cartes de campanya trobades prop de Constantinoble assenyalen que els pets dels mestres en combat són terribles i que no cau gens bé apreciar-los de molt a prop, ja que sempre es tracta de pets de pitral -és a dir, armes llançadisses o volàtils d’efectes nauseabunds-; es diu respecte a això que ens hem d’aproximar a ells amb el floret a la mà. 
Pets de senyoretes Són exemplars exquisits, sobretot a les grans ciutats, on se’ls confon amb la flor del taronger a causa del seu refinat bouque. 
Pets de jovenetes Quan són madurs causen una espècie d’acubament que fa embogir els vertaders coneixedors del tema. 
Pets de senyores Es podria redactar una extensa memòria sobre aquests pets; ens conformarem, no obstant això, dient que no tenen gràcia sinó només per als amants, ja que els marits quasi mai li paren molt d’esment. 
Pets burgesos La burgesia de Rouen i la de Caen ens han facilitat una llarga epístola en forma de dissertació en relació amb la naturalesa dels pets de les seves dones: res no ens agradaria més que satisfer les dues comissions transcrivint la totalitat de les dissertacions, però desgraciadament els límits que ens hem imposat ens ho prohibeixen. Direm que en general el pet burgès fa molt bona olor, especialment quan es tracta d’un pet grassó i ben acomodat. Sense ser res extraordinari, resulten entretinguts. 
Pets de pastors Els pastors de la vall del Tempo, a Tesàlia, ens confessen que els seus contenen el vertader perfum que sempre hauria d’haver caracteritzat el pet de l’estirp; fins i tot arriben a assegurar que serveixen per guarir les ferides, ja que són produïts en un terreny on no creixen més que plantes aromàtiques, com el romaní, la majorana... i que fan que els seus pets siguin símbol de bona criança i es distingeixin dels d’altres pastors ubicats a terrenys incults. 
Pets de velles El comerç d’aquests pets és tan desagradable que no és possible trobar mercaderia per negociar
  • los: per això no es prohibeix a ningú ficar els nassos on vulgui; el comerç és lliure. 
    Pets de forners Aquí tenim una petita nota que hem rebut d’un mestre forner del Havre: L’esforç que l’obrer realitza quan pastona la pasta, amb el ventre aixafat contra l’artesa, obliga el pet a ser diftongat per necessitat; en ocasions es disparen com si fossin abellots, i s’arriben a contar fins a una dotzena d’impactes en una sola descàrrega. Aquesta observació és de les més sàvies, pròpia d’una bona digestió. (Continuarà)
Publicitat